Des de ben petita m'ha fascinat la percepció humana...
Sense saber-ho conscientment m'agradava jugar a imaginar de quin color seria el so d'uns tambors africans. Quin gust tindria el color marró si el pogués tastar, com dansaria el meu propi nom, cada lletra: A-D-R-I-A-NA...?
De mica en mica, en fer-me gran, em van "reducar" perquè deixés la fantasia per viure en el món real.
I ara, que torno a recuperar la nena que hi ha dins meu, torno a explorar la imaginació no només com un exercici lúdic i divertit, sinó com una possible eina de creació artística.
Tinc la teoria que totes les persones podem viure un grau de sinestèsia (variació de la percepció dels sentits) en nosaltres. Tot i que hi ha alguns afortunats que de manera natural ho viuen sense fer cap esforç, ho perceben de manera totalment involuntària.
Crec, però, que un cert grau de sinestèsia es pot entrenar i adquirir paulatinament.
Gran part de les potències humanes radica en l'atenció, la consciència amb el que es fa o es viu o es percep.
Per tant, per què no abandonar-nos al plaer de la percepció alterada..? Ara, però, amb la saviesa d'una persona madura (en el millor dels casos).
"I perquè no?" "I si...?" "Com si...?" poden ser les millors preguntes per començar.
Imaginar un arc de colors on sento sons, moviment a través de la paraula, una pell càlida on hi ha silenci... bellesa on hi ha decadència.
Em pregunto: la percepció humana és infinita, però el llenguatge és finit?
Com mesclem aquests dos ingredients entre les nostres mans, en el moment d'expressió...?
Us comparteixo la imatge que m'ha fet pensar en aquestes línies de reflexió.
Una galàxia enmig de l'asfalt, un foc tribal al terra de la ciutat, una espurna de màgia entre tanta foscor...
Estats alterats de percepció naturals... De què tenim por? De percebre lo inimaginable?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada