dimecres, 24 de novembre de 2021

Quan dansen les flors

Fa unes setmanes vaig poder visitar l'exposició "Ciència fricció. Vida entre espècies companyes" al CCCB de Barcelona. La vaig gaudir molt, ja que em va fer pensar, em va divertir i va despertar la meva curiositat. Què més se li pot demanar a una exposició?

Em va fer pensar en el pas del temps i com donem per sabut el que ens han dit tota la vida.
"Les plantes no es mouen" Mentida.
Sí que ho fan, però ho fan a una velocitat tan diferent de la nostra que no la podem percebre a primera vista.

El director alemany Max Reichmann va fer un documental l'any 1926 amb el nom de "Das Blumenwunder" (El miracle de les flors), on es podia veure el moviment de diferents plantes al créixer. Amb la tècnica del timelapse va poder enregistrar aquest moviment.
En el vídeo es pot veure l'expressió d'aquest ésser viu, amb un temps que no és el nostre, poder per això pensàvem que no es movien les plantes, ja que el seu temps no entra en els nostres esquemes humans. Que limitat...no?

Si poguéssim aturar la nostra mirada a un sol element o bé una escena, quantes coses passen lentament per davant dels nostres ulls sense que ens adonem?

Si pogués observar com creix, lentament, la closca d'un ou d'àguila...
Si pogués observar l'humus podrint-se al terra d'un bosc...
Si pogués observar el desglaç dels glaciars en les muntanyes...
Si pogués observar el creixement d'una olivera mil·lenària...

Tot és temps, atenció i percepció.

Em sembla curiós com calculem i limitem el temps. Els fets poden passar lentament o ràpidament, suposo que tot dependrà amb què ho comparis. I fins i tot depèn de quin estat d'ànim tinguis en el moment de viure-ho, tots sabem que quan som feliços el temps passa més ràpidament.

En el vídeo podem veure com el creixement d'aquesta planta es transforma (segons la nostra percepció) en una dansa cap amunt, tota una expressió corporal per aquest ésser viu. Però mentre escric aquestes línies també em pregunto: que jo interpreti com una dansa el creixement d'aquesta planta segueix sent una interpretació personal i amb una visió on li dono atributs humans a una planta.
Tot i que m'agraden aquestes comparacions entre l'ésser humà i els altres ésser vius, som i no som el mateix. Sóc conscient i em permetré la llicència de jugar amb la poesia d'aquesta comparació.
Que bonic que és veure a les flors dansar...al seu propi temps.



Bona sort i bona llum.

dimarts, 23 de novembre de 2021

Contra tot pronòstic

Després de 5 anys sense escriure al blog, hi torno de nou.
Ho faig ben conscient que a finals de l'any 2021 no està "de moda" escriure un blog. Ara el que toca és tenir Instagram, un canal de Youtube,  Twitter i Linkedin com a mínim (i segur que em deixo uns quants que desconec).

CONTRA TOT PRONÒSTIC tornaré a escriure entrades que avui en dia les persones modernes ja no llegiran, perquè no tenen prou temps, perquè un blog no és visible a la xarxa o perquè senzillament no és prou interessant per un públic consumidor de coses que poden fer créixer els seus egos... Perquè no parlaré de màquines de fotos ni de tipus d'edició per aconseguir imatges amb molts likes, ni explicaré lo xupi-guai que és fer una foto, ni lo increïble que és ser fotògrafa, perquè moltes vegades no ho és (i això no queda bé dir-ho a les xarxes).

Torno a escriure perquè em ve de gust. 

Una vegada amb un company de feina parlàvem de quines imatges sabíem que aconseguirien més likes, i quines no. I el més curiós de tot és que les imatges que normalment m'agraden més no sempre són les que tenen més vots de l'estimat públic, sinó les que m'atrapen al moment de fer-les.

Avui, a part de reivindicar l'exercici d'escriure per plaer, us compartiré una de les imatges que em va atrapar al moment de fer-la.
Avui, reivindico el plaer d'escriure per escriure, per mi i per compartir.
Avui, reivindico el plaer d'ensenyar fotos que per a mi són significatives, independentment de si rebran elogis o no.

Ho reivindico, contra tot pronòstic.




Bona sort i bona llum.