Fa unes setmanes vaig poder visitar l'exposició "Ciència fricció. Vida entre espècies companyes" al CCCB de Barcelona. La vaig gaudir molt, ja que em va fer pensar, em va divertir i va despertar la meva curiositat. Què més se li pot demanar a una exposició?
Em va fer pensar en el pas del temps i com donem per sabut el que ens han dit tota la vida.
"Les plantes no es mouen" Mentida.
Sí que ho fan, però ho fan a una velocitat tan diferent de la nostra que no la podem percebre a primera vista.
El director alemany Max Reichmann va fer un documental l'any 1926 amb el nom de "Das Blumenwunder" (El miracle de les flors), on es podia veure el moviment de diferents plantes al créixer. Amb la tècnica del timelapse va poder enregistrar aquest moviment.
En el vídeo es pot veure l'expressió d'aquest ésser viu, amb un temps que no és el nostre, poder per això pensàvem que no es movien les plantes, ja que el seu temps no entra en els nostres esquemes humans. Que limitat...no?
Si poguéssim aturar la nostra mirada a un sol element o bé una escena, quantes coses passen lentament per davant dels nostres ulls sense que ens adonem?
Si pogués observar com creix, lentament, la closca d'un ou d'àguila...
Si pogués observar l'humus podrint-se al terra d'un bosc...
Si pogués observar el desglaç dels glaciars en les muntanyes...
Si pogués observar el creixement d'una olivera mil·lenària...
Tot és temps, atenció i percepció.
Em sembla curiós com calculem i limitem el temps. Els fets poden passar lentament o ràpidament, suposo que tot dependrà amb què ho comparis. I fins i tot depèn de quin estat d'ànim tinguis en el moment de viure-ho, tots sabem que quan som feliços el temps passa més ràpidament.
En el vídeo podem veure com el creixement d'aquesta planta es transforma (segons la nostra percepció) en una dansa cap amunt, tota una expressió corporal per aquest ésser viu. Però mentre escric aquestes línies també em pregunto: que jo interpreti com una dansa el creixement d'aquesta planta segueix sent una interpretació personal i amb una visió on li dono atributs humans a una planta.
Tot i que m'agraden aquestes comparacions entre l'ésser humà i els altres ésser vius, som i no som el mateix. Sóc conscient i em permetré la llicència de jugar amb la poesia d'aquesta comparació.
Que bonic que és veure a les flors dansar...al seu propi temps.
Bona sort i bona llum.
