Quan tu i jo parlem el mateix idioma: fem màgia

Després d'anys d'estudiar i intentar comprendre la fotografia, descobreixo nítidament la similitud que comparteix amb l'escultura. El volum, la forma, la llum, la foscor. Intentar captar un element matèric, amb dues o tres dimensions. La necessitat de capturar un instant precís en roca o en paper...

Després d'anys d'estudiar i intentar comprendre la fotografia, descobreixo Josep Maria Subirachs (1927-2014): escultor, pintor, gravador i crític d'art.
Agraïda de sentir-me ignorant i curiosa alhora, gaudeixo aprenent dels homes i dones d'ara, d'abans i de després.

Un artista polifacètic que m'ha desmuntat els meus propis esquemes. Fantàstic !!
A través de les seves línies precises sobre pedra aconsegueix transmetre molta contradicció. Obres seductores, massisses i poderosament austeres. El llenguatge abstracta junt amb la iconografia en la seva part més figurativa, em desvela que lo rígid pot estar en moviment.
Obres que em toquen "lo transcendent" de la meva pròpia ànima i constantment m'interroguen. 
Observo les figures que utilitza i algo dins meu ressona, com si d'alguna manera estiguem compartint una conversa a través d'un llenguatge inefable, que no es pot explicar amb paraules. ART.


Quan vaig veure els dibuixos de Subirachs ràpidament em van inspirar.
Alguna cosa del seu idioma s'havia imprès en mi, al cap, al cor...no ho sé pas.

Poques setmanes més tard vaig estar treballant al laboratori fotogràfic, a mode d'experimentació i exploració, a través de la tècnica dels quimigrames. Captures de llum sobre paper foto-sensible, tot jugant amb els líquids de revelat de la propia còpia.
Alguna certesa es filtrava en el procés de creació, coneixia a cegues què funcionava i què no.
Com s'aproximaven les pessigolles que al meu cap rondaven des de feia temps. Esperava "parlar" a través de les meves imatges i generar una conversa (a través del temps és clar) amb algunes de les obres de Subirachs. 
Sens dubte, el plaer més gran va ser intentar-ho, caminant amb un somriure al llarg de tot el camí.

-> "A ingrés" 1988, Josep Maria Subirachs
-> "Fulla elèctrica" (gràcies a una imatge pro-fotogràfica, realitzada anteriorment pel company de professió Ramón Casanova, vaig poder extreure aquesta fulla elèctrica).

.

-> "L'ànima" 1995, Josep Maria Subirachs
-> "Quimigrama 6" (quimigrama realitzat amb cinta adhesiva, un got transparent i líquid revelador).


QUAN TU I JO PARLEM EL MATEIX IDIOMA: FEM MÀGIA

Bona sort i bona llum.

www.adrianaolsina.com

www.facebook.com/#!/adriana.o.mora.1

La infància i l'Art brut

Quin lligam tenen la infància i l'art brut?
Contextualitzem el tema que tenim entre mans fent una mica d'història i un parell de reflexions:

A mitjans del segle XX l'artista Jean Dubuffet decideix investigar una manera més lliure de concebre la creació artística. Influenciat pel llibre "Expresiones de la locura" de Hans Prinzhorn, comença a percebre l'art des d'un altre punt de vista. Segons les seves pròpies paraules ens explica:

"Las imágenes del libro me influyeron mucho cuando era joven. Me enseñaron el camino y fueron una influencia muy liberadora. Me di cuenta de que todo estaba permitido, de que todo era possible. Existían millones de posibilidades de expresión fuera de las avenidas culturales aceptadas"

Dubuffet va fer un gir estilístic en el seu treball i va experimentar al llarg de la seva carrera amb diferents materials, sempre explorant resultats sorprenents.

Així és com va néixer la invenció cultural d'art brut, aquell art que engloba les formes d'expressió instintives, nascudes d'una necessitat irrefrenable i realitzades per persones lliures de les influències culturals normals.


                                 


Instint + llibertat. Un binomi que es dóna (en la majoria dels casos) de forma natural ens els nens i nenes, ja que a través del joc i l'exploració aconsegueixen crear algo fantàstic, que està en la seva imaginació i que acaben donant forma amb les seves mans.
D'aquesta manera, a través d'una curiositat sana es descobreix el món i et descobreixes a tu mateix.

Tot és possible en el món de la imaginació, no hi ha límits (només els condicionaments morals dels adults) i aquesta condició és la que afavoreix la creació des de la llibertat i el joc.

Quantes vegades fem fotos, escrivim, cantem o dibuixem com quan érem nens i nenes?
Amb aquella llibertat absoluta, sense projeccions, inseguretats, pressions socials i lluny de la pesada premissa d'obtenir un resultat tangible i productiu?

Per acabar, m'agradaria recordar una poema del filòsof i místic Rumi que diu:

Balla, com si ningú t'estigués mirant,

Estima, com si mai t'haguessin ferit,

Canta, com si ningú t'hagués escoltat,

Treballa, com si no necessitessis diners,

Viu, com si el cel estigués a la terra.

Bona sort i bona llum.

www.adrianaolsina.com

www.facebook.com/#!/adriana.o.mora.1

Sinestèsia o com tot pot ser U

Des de ben petita m'ha fascinat la percepció humana...
Sense saber-ho conscientment m'agradava jugar a imaginar de quin color seria el so d'uns tambors africans. Quin gust tindria el color marró si el pogués tastar, com dansaria el meu propi nom, cada lletra: A-D-R-I-A-NA...?

De mica en mica, en fer-me gran, em van "reducar" perquè deixés la fantasia per viure en el món real.
I ara, que torno a recuperar la nena que hi ha dins meu, torno a explorar la imaginació no només com un exercici lúdic i divertit, sinó com una possible eina de creació artística.

Tinc la teoria que totes les persones podem viure un grau de sinestèsia (variació de la percepció dels sentits) en nosaltres. Tot i que hi ha alguns afortunats que de manera natural ho viuen sense fer cap esforç, ho perceben de manera totalment involuntària.

Crec, però, que un cert grau de sinestèsia es pot entrenar i adquirir paulatinament.
Gran part de les potències humanes radica en l'atenció, la consciència amb el que es fa o es viu o es percep.
Per tant, per què no abandonar-nos al plaer de la percepció alterada..? Ara, però, amb la saviesa d'una persona madura (en el millor dels casos).

"I perquè no?" "I si...?" "Com si...?" poden ser les millors preguntes per començar.
Imaginar un arc de colors on sento sons, moviment a través de la paraula, una pell càlida on hi ha silenci... bellesa on hi ha decadència.
Em pregunto: la percepció humana és infinita, però el llenguatge és finit?
Com mesclem aquests dos ingredients entre les nostres mans, en el moment d'expressió...?

Us comparteixo la imatge que m'ha fet pensar en aquestes línies de reflexió.
Una galàxia enmig de l'asfalt, un foc tribal al terra de la ciutat, una espurna de màgia entre tanta foscor...
Estats alterats de percepció naturals... De què tenim por? De percebre lo inimaginable?

Bona sort i bona llum.

www.adrianaolsina.com

www.facebook.com/#!/adriana.o.mora.1