Quan tu i jo parlem el mateix idioma: fem màgia

Després d'anys d'estudiar i intentar comprendre la fotografia, descobreixo nítidament la similitud que comparteix amb l'escultura. El volum, la forma, la llum, la foscor. Intentar captar un element matèric, amb dues o tres dimensions. La necessitat de capturar un instant precís en roca o en paper...

Després d'anys d'estudiar i intentar comprendre la fotografia, descobreixo Josep Maria Subirachs (1927-2014): escultor, pintor, gravador i crític d'art.
Agraïda de sentir-me ignorant i curiosa alhora, gaudeixo aprenent dels homes i dones d'ara, d'abans i de després.

Un artista polifacètic que m'ha desmuntat els meus propis esquemes. Fantàstic !!
A través de les seves línies precises sobre pedra aconsegueix transmetre molta contradicció. Obres seductores, massisses i poderosament austeres. El llenguatge abstracta junt amb la iconografia en la seva part més figurativa, em desvela que lo rígid pot estar en moviment.
Obres que em toquen "lo transcendent" de la meva pròpia ànima i constantment m'interroguen. 
Observo les figures que utilitza i algo dins meu ressona, com si d'alguna manera estiguem compartint una conversa a través d'un llenguatge inefable, que no es pot explicar amb paraules. ART.


Quan vaig veure els dibuixos de Subirachs ràpidament em van inspirar.
Alguna cosa del seu idioma s'havia imprès en mi, al cap, al cor...no ho sé pas.

Poques setmanes més tard vaig estar treballant al laboratori fotogràfic, a mode d'experimentació i exploració, a través de la tècnica dels quimigrames. Captures de llum sobre paper foto-sensible, tot jugant amb els líquids de revelat de la propia còpia.
Alguna certesa es filtrava en el procés de creació, coneixia a cegues què funcionava i què no.
Com s'aproximaven les pessigolles que al meu cap rondaven des de feia temps. Esperava "parlar" a través de les meves imatges i generar una conversa (a través del temps és clar) amb algunes de les obres de Subirachs. 
Sens dubte, el plaer més gran va ser intentar-ho, caminant amb un somriure al llarg de tot el camí.

-> "A ingrés" 1988, Josep Maria Subirachs
-> "Fulla elèctrica" (gràcies a una imatge pro-fotogràfica, realitzada anteriorment pel company de professió Ramón Casanova, vaig poder extreure aquesta fulla elèctrica).

.

-> "L'ànima" 1995, Josep Maria Subirachs
-> "Quimigrama 6" (quimigrama realitzat amb cinta adhesiva, un got transparent i líquid revelador).


QUAN TU I JO PARLEM EL MATEIX IDIOMA: FEM MÀGIA

Bona sort i bona llum.

www.adrianaolsina.com

www.facebook.com/#!/adriana.o.mora.1

La infància i l'Art brut

Quin lligam tenen la infància i l'art brut?
Contextualitzem el tema que tenim entre mans fent una mica d'història i un parell de reflexions:

A mitjans del segle XX l'artista Jean Dubuffet decideix investigar una manera més lliure de concebre la creació artística. Influenciat pel llibre "Expresiones de la locura" de Hans Prinzhorn, comença a percebre l'art des d'un altre punt de vista. Segons les seves pròpies paraules ens explica:

"Las imágenes del libro me influyeron mucho cuando era joven. Me enseñaron el camino y fueron una influencia muy liberadora. Me di cuenta de que todo estaba permitido, de que todo era possible. Existían millones de posibilidades de expresión fuera de las avenidas culturales aceptadas"

Dubuffet va fer un gir estilístic en el seu treball i va experimentar al llarg de la seva carrera amb diferents materials, sempre explorant resultats sorprenents.

Així és com va néixer la invenció cultural d'art brut, aquell art que engloba les formes d'expressió instintives, nascudes d'una necessitat irrefrenable i realitzades per persones lliures de les influències culturals normals.


                                 


Instint + llibertat. Un binomi que es dóna (en la majoria dels casos) de forma natural ens els nens i nenes, ja que a través del joc i l'exploració aconsegueixen crear algo fantàstic, que està en la seva imaginació i que acaben donant forma amb les seves mans.
D'aquesta manera, a través d'una curiositat sana es descobreix el món i et descobreixes a tu mateix.

Tot és possible en el món de la imaginació, no hi ha límits (només els condicionaments morals dels adults) i aquesta condició és la que afavoreix la creació des de la llibertat i el joc.

Quantes vegades fem fotos, escrivim, cantem o dibuixem com quan érem nens i nenes?
Amb aquella llibertat absoluta, sense projeccions, inseguretats, pressions socials i lluny de la pesada premissa d'obtenir un resultat tangible i productiu?

Per acabar, m'agradaria recordar una poema del filòsof i místic Rumi que diu:

Balla, com si ningú t'estigués mirant,

Estima, com si mai t'haguessin ferit,

Canta, com si ningú t'hagués escoltat,

Treballa, com si no necessitessis diners,

Viu, com si el cel estigués a la terra.

Bona sort i bona llum.

www.adrianaolsina.com

www.facebook.com/#!/adriana.o.mora.1

Sinestèsia o com tot pot ser U

Des de ben petita m'ha fascinat la percepció humana...
Sense saber-ho conscientment m'agradava jugar a imaginar de quin color seria el so d'uns tambors africans. Quin gust tindria el color marró si el pogués tastar, com dansaria el meu propi nom, cada lletra: A-D-R-I-A-NA...?

De mica en mica, en fer-me gran, em van "reducar" perquè deixés la fantasia per viure en el món real.
I ara, que torno a recuperar la nena que hi ha dins meu, torno a explorar la imaginació no només com un exercici lúdic i divertit, sinó com una possible eina de creació artística.

Tinc la teoria que totes les persones podem viure un grau de sinestèsia (variació de la percepció dels sentits) en nosaltres. Tot i que hi ha alguns afortunats que de manera natural ho viuen sense fer cap esforç, ho perceben de manera totalment involuntària.

Crec, però, que un cert grau de sinestèsia es pot entrenar i adquirir paulatinament.
Gran part de les potències humanes radica en l'atenció, la consciència amb el que es fa o es viu o es percep.
Per tant, per què no abandonar-nos al plaer de la percepció alterada..? Ara, però, amb la saviesa d'una persona madura (en el millor dels casos).

"I perquè no?" "I si...?" "Com si...?" poden ser les millors preguntes per començar.
Imaginar un arc de colors on sento sons, moviment a través de la paraula, una pell càlida on hi ha silenci... bellesa on hi ha decadència.
Em pregunto: la percepció humana és infinita, però el llenguatge és finit?
Com mesclem aquests dos ingredients entre les nostres mans, en el moment d'expressió...?

Us comparteixo la imatge que m'ha fet pensar en aquestes línies de reflexió.
Una galàxia enmig de l'asfalt, un foc tribal al terra de la ciutat, una espurna de màgia entre tanta foscor...
Estats alterats de percepció naturals... De què tenim por? De percebre lo inimaginable?

Bona sort i bona llum.

www.adrianaolsina.com

www.facebook.com/#!/adriana.o.mora.1

Quan dansen les flors

Fa unes setmanes vaig poder visitar l'exposició "Ciència fricció. Vida entre espècies companyes" al CCCB de Barcelona. La vaig gaudir molt, ja que em va fer pensar, em va divertir i va despertar la meva curiositat. Què més se li pot demanar a una exposició?

Em va fer pensar en el pas del temps i com donem per sabut el que ens han dit tota la vida.
"Les plantes no es mouen" Mentida.
Sí que ho fan, però ho fan a una velocitat tan diferent de la nostra que no la podem percebre a primera vista.

El director alemany Max Reichmann va fer un documental l'any 1926 amb el nom de "Das Blumenwunder" (El miracle de les flors), on es podia veure el moviment de diferents plantes al créixer. Amb la tècnica del timelapse va poder enregistrar aquest moviment.
En el vídeo es pot veure l'expressió d'aquest ésser viu, amb un temps que no és el nostre, poder per això pensàvem que no es movien les plantes, ja que el seu temps no entra en els nostres esquemes humans. Que limitat...no?

Si poguéssim aturar la nostra mirada a un sol element o bé una escena, quantes coses passen lentament per davant dels nostres ulls sense que ens adonem?

Si pogués observar com creix, lentament, la closca d'un ou d'àguila...
Si pogués observar l'humus podrint-se al terra d'un bosc...
Si pogués observar el desglaç dels glaciars en les muntanyes...
Si pogués observar el creixement d'una olivera mil·lenària...

Tot és temps, atenció i percepció.

Em sembla curiós com calculem i limitem el temps. Els fets poden passar lentament o ràpidament, suposo que tot dependrà amb què ho comparis. I fins i tot depèn de quin estat d'ànim tinguis en el moment de viure-ho, tots sabem que quan som feliços el temps passa més ràpidament.

En el vídeo podem veure com el creixement d'aquesta planta es transforma (segons la nostra percepció) en una dansa cap amunt, tota una expressió corporal per aquest ésser viu. Però mentre escric aquestes línies també em pregunto: que jo interpreti com una dansa el creixement d'aquesta planta segueix sent una interpretació personal i amb una visió on li dono atributs humans a una planta.
Tot i que m'agraden aquestes comparacions entre l'ésser humà i els altres ésser vius, som i no som el mateix. Sóc conscient i em permetré la llicència de jugar amb la poesia d'aquesta comparació.
Que bonic que és veure a les flors dansar...al seu propi temps.

Bona sort i bona llum.

www.adrianaolsina.com

www.facebook.com/#!/adriana.o.mora.1

Contra tot pronòstic

Després de 5 anys sense escriure al blog, hi torno de nou.
Ho faig ben conscient que a finals de l'any 2021 no està "de moda" escriure un blog. Ara el que toca és tenir Instagram, un canal de Youtube,  Twitter i Linkedin com a mínim (i segur que em deixo uns quants que desconec).

CONTRA TOT PRONÒSTIC tornaré a escriure entrades que avui en dia les persones modernes ja no llegiran, perquè no tenen prou temps, perquè un blog no és visible a la xarxa o perquè senzillament no és prou interessant per un públic consumidor de coses que poden fer créixer els seus egos... Perquè no parlaré de màquines de fotos ni de tipus d'edició per aconseguir imatges amb molts likes, ni explicaré lo xupi-guai que és fer una foto, ni lo increïble que és ser fotògrafa, perquè moltes vegades no ho és (i això no queda bé dir-ho a les xarxes).

Torno a escriure perquè em ve de gust. 

Una vegada amb un company de feina parlàvem de quines imatges sabíem que aconseguirien més likes, i quines no. I el més curiós de tot és que les imatges que normalment m'agraden més no sempre són les que tenen més vots de l'estimat públic, sinó les que m'atrapen al moment de fer-les.

Avui, a part de reivindicar l'exercici d'escriure per plaer, us compartiré una de les imatges que em va atrapar al moment de fer-la.
Avui, reivindico el plaer d'escriure per escriure, per mi i per compartir.
Avui, reivindico el plaer d'ensenyar fotos que per a mi són significatives, independentment de si rebran elogis o no.

Ho reivindico, contra tot pronòstic.

Bona sort i bona llum.

www.adrianaolsina.com

www.facebook.com/#!/adriana.o.mora.1

Un llenç en blanc

Després de setmanes d'intens treball, cursos, tallers i fotografies em calia desconnectar, o més ben dit: em calia connectar. Feia molt de temps que no fotografiava a la natura sense cap pretensió, sense cap objectiu que no estigués relacionat amb el treball. Per això vaig anar a passar un cap de setmana a un dels meus indrets preferits, als Estanys de la Pera. Necessitava tornar a gaudir amb el que estava fotografiant, necessitava fotografiar sentint el que estava fotografiant, enamorar-me del que estava fotografiant.

La idea era passar dos dies a la natura amb la meva càmera, però l'objectiu principal era gaudir de cada foto, de cada moment, de cada connexió amb el que estaven veient els meus ulls i sentia el meu cos. Tornar a recuperar la sensació que estava en sintonia amb el m'envoltava, i que millor que la muntanya a l'hivern, amb la neu com a llenç en blanc per crear i plasmar cada estat en imatges...!!

    

La neu, a l'inici, sembla un element molt fàcil de fotografiar per la seva espectacularitat i brillantor, però no és ben bé així. Jo personalment el veig un element natural que m'ofereix la possibilitat d'escriure tot el que vull, però és important conèixer bé quins són els elements visuals que puc utilitzar per jugar amb ella. Saber molt bé l'hora del dia en què estàs fotografiant per extreure color d'on no n'hi ha o buscar la composició més idònia per remarcar un joc de línies en el paisatge.  

     

A part de conèixer bé l'entorn i els recursos visuals que podia utilitzar per generar fotografies, per a mi va ser molt important ser conscient que és el que em cridava a fer cada imatge. El que veia era fruit d'una fotografia preconcebuda que sabia que funcionaria visualment o en la meva mirada hi havia una part de mi, del meu caràcter, de la meva visió personal?
Després d'unes hores és quan realment vaig començar a fer fotografies que encara no havia fet mai, fotografies que intentaven plasmar com em sentia a cada moment (cansada, amb fred o sorpresa de veure un tronc o un arbre enmig de tanta bellesa...).

                                  

Expressar les emocions a través de fotografies de natura és complicat però haig de dir que quan ho aconsegueixo la recompensa interior és fantàstica, no perquè surten bones imatges sinó perquè són fotografies honestes i úniques.
El regal no és el resultat sinó el camí per aconseguir arribar-hi.

Bona sort i bona llum.

Per a més informació i fotografies:

www.adrianaolsina.com

www.facebook.com/#!/adriana.o.mora.1

Herència visual

Després d'uns mesos de molta feina per fi he trobat un moment per compartir una reflexió fotogràfica que em balla pel cap des de fa un temps. L'origen de la nostra herència visual.
Darrerament em miro les meves fotografies i penso..."D'on ha sortit aquesta idea, aquest punt de vista...? Perquè m'he fixat en aquests colors o en l'ombra projectada al terra...?"

La nostra mirada subjectiva de què s'alimenta? Doncs està clar que de la nostra expressió interna, de totes les vivències que deixen marca i ens determinen alhora d'observar i després captar amb la nostra càmera el que ens ha cridat l'atenció.

Però una de les fonts de les quals s'alimenta la nostra mirada personal és de l'entorn i l'educació visual que rebem al llarg dels nostres anys a través de la cultura (pintura, cinema, música), la publicitat i les modes...

Per això avui us vull explicar, confessar, mostrar: 3 exemples personals. Tres fotografies en les quals en el moment de fer-les vaig ser conscient d'on venia la meva inspiració visual. D'altres fotògrafs amb mirades i estils ben diferents.


La primera imatge està realitzada l'hivern passat a Montjuïc durant una fantàstica posta de sol que tots/es els que estàvem allà vem volguer fotografiar.
I la fotografia que em va venir el cap és la del fotògraf John Stanmeyer, guanyador d'un World Press Photo. La foto de Stanmeyer retrata un moment en que un grup d'africans a Djibouti aixequen els seus mòbils per intentar captar alguna senyal de cobertura per poder-se comunicar amb amics i familiars durant un dels punts de trànsit d'immigrants.

Els "ingredients" de la foto per a mi són clars: contrallum, joc de colors, siluetes alçant el braç i un punt de vista contrapicat. La realitat que representa cadascuna dista molt una de l'altre.

La segona imatge està realitzada a l'entrada de la Casa de Cultura de Sant Cugat, just sortia d'impartir un taller al centre i a la sortida vaig veure com la llum es filtrava per la porta d'entrada projectant les ombres de les persones.

Ràpidament em vaig enrecordar del fantàstic joc d'ombres que sovint utilitza el fotògraf i company Quim Farrero. És una de les fotografies del seu projecte personal "Els Altres", on mostra d'una manera deliciosa la soledat de l'èsser humà en entorns urbans.

                             

La tercera imatge està realitzada una tarda d'hivern donant una volta pel Prat de Llobregat. En els últims minuts de llum, la posta de sol quedava reflexada sobre els vidres dels cotxes de diferents colors, m'agradava com la repetició de formes i els colors quedaven en la fotografia.
El reconegut fotògraf Saul Leiter era un amant del color, les seves imatges netes, clares i directes sempre mostraven figures geomètriques envoltades de tons saturats.
Tota una inspiració. Un fotògraf que sempre recomano.

                              


Amb aquestes mostres fotogràfiques pretenc explicar com n'és d'important veure, conèixer i investigar el treball d'altres fotògrafs per tal de que ens poguem continuar formant i enriquint dels diferents tipus de mirades que hi han hagut. I no pel propòsit de copiar estils, NO, més aviat amb el propòsit d'experimentar i probar "ingredients" visuals que s'han utilitzat per generar sensacions (l'utilització del color, composició, línies, tècnica, etc, etc, etc).

Us animo a compartir les reflexions o bé les fotografies en les que heu sigut conscients de la font visual que us estaveu inspirant.

Bona sort i bona llum

Per a més informació i més fotografies:
www.adrianaolsina.com
ttp://www.facebook.com/#!/adriana.o.mora.1